Immersio linguistica
Por Albert Mallofré
La política d'"immersió lingüística", i de "normalització lingüística", etcètera, s'orienta cap a la protecció de la llengua catalana per mitjà de la imposició i no pas de l'ajut al seu desenvolupament. Durant el franquisme, com és històricament evident, la llengua catalana va ser arreconada pero de l'adversitat se'n va sortir airosa i indemne. Ara que està inquisitòriament protegida, la llengua catalana es troba en un estat lamentable de deteriorament intrínsec, que si no s'atura acabarà desembocant en una llengua morta encara que sigui d'utilització forçosa. El cas, ben trist, és que el català s'està convertint ràpidament en una llengua traduïda del castellà i no pas en una llengua viva. Continuament estem sentint en català expressions netament castellanes, traduïdes literalment, i cada vegada més, i cada dia arreu. Ens estem acostumant a sentir coses com "Li van muntar un pollastre" (per "le montaron un pollo") o "tot al llarg del dia" (per "a lo largo del dia", en lloc de "durant tot el dia") o bé "li van voler treure ferro" (per "quitar hierro") o el fantàstic "els han trobat sans i estalvis" (per "sanos y salvos", quan "estalvis" es traducció d'"ahorro") I així successivament, tot el dia, a tot arreu. El català s'està morint. S'està convertint en un dialecte traduït literalment del castellà, quan sempre havia estat una llengua viva, amb les seves expressions naturals.
Cal reaccionar i en lloc d'una inquisició proteccionista, d'obeïment forçós (amb denúncies incloses) és precís desenvolupar una campanya de protecció del català per mitjà d'orientacions gramaticals voluntàries, de difussió suggerida i gratuita, etcètera, amb repartiment de manuals de conversa, petits diccionaris de butxaca, etcètera. Les caixes d'estalvis, en lloc de calendaris o vaixelles haurien de regalar diccionaris.
Com més obligat està el català, més en perill es troba d'adulteració per intoxicació. I nosaltres ho hauriem de propugnar, que no som nacionalistes ni soberanistes pero som catalans
La política d'"immersió lingüística", i de "normalització lingüística", etcètera, s'orienta cap a la protecció de la llengua catalana per mitjà de la imposició i no pas de l'ajut al seu desenvolupament. Durant el franquisme, com és històricament evident, la llengua catalana va ser arreconada pero de l'adversitat se'n va sortir airosa i indemne. Ara que està inquisitòriament protegida, la llengua catalana es troba en un estat lamentable de deteriorament intrínsec, que si no s'atura acabarà desembocant en una llengua morta encara que sigui d'utilització forçosa. El cas, ben trist, és que el català s'està convertint ràpidament en una llengua traduïda del castellà i no pas en una llengua viva. Continuament estem sentint en català expressions netament castellanes, traduïdes literalment, i cada vegada més, i cada dia arreu. Ens estem acostumant a sentir coses com "Li van muntar un pollastre" (per "le montaron un pollo") o "tot al llarg del dia" (per "a lo largo del dia", en lloc de "durant tot el dia") o bé "li van voler treure ferro" (per "quitar hierro") o el fantàstic "els han trobat sans i estalvis" (per "sanos y salvos", quan "estalvis" es traducció d'"ahorro") I així successivament, tot el dia, a tot arreu. El català s'està morint. S'està convertint en un dialecte traduït literalment del castellà, quan sempre havia estat una llengua viva, amb les seves expressions naturals.
Cal reaccionar i en lloc d'una inquisició proteccionista, d'obeïment forçós (amb denúncies incloses) és precís desenvolupar una campanya de protecció del català per mitjà d'orientacions gramaticals voluntàries, de difussió suggerida i gratuita, etcètera, amb repartiment de manuals de conversa, petits diccionaris de butxaca, etcètera. Les caixes d'estalvis, en lloc de calendaris o vaixelles haurien de regalar diccionaris.
Com més obligat està el català, més en perill es troba d'adulteració per intoxicació. I nosaltres ho hauriem de propugnar, que no som nacionalistes ni soberanistes pero som catalans
Los contenidos de este blog pertenecen a quien los ha escrito y se acogen a la licencia Creative Commons 
4 Comentarios
La verdad es que no había caido pero es cierto. Yo tengo un problema similar. Mi idioma materno es el francés, pero al vivir aquí más de treinta años, he ido perdiendo la soltura al hablar en francés. Y efectivamente terminas traduciendo las expresiones del español literalmente al francés. Por lo que mis familiares franceses se ríen bastante cuando me oyen algunas de estas expresiones.
Como siempre, los conservacionistas confundiendo el rábano con las hojas. El hecho de que los hablantes del catalán traduzcan literalmente del castellano no significa que el catalán muera sino que el catalán cambia. No hay esencia en la realidad del mundo, la gramática catalana es sólo un instrumento de comunicación para un grupo de personas. Por tanto, susceptible de cambiar, de evolucionar, de recoger influencias nuevas. Después de todo, el catalán -como el castellano o el francés- no es más qe latín corrupto. Abandonemos la metafísica del lenguaje
Cualquier imposición termina siendo contraproducente. En cuanto a las medidas a tomar opino que las mismas que se han tomado en otros lugares: la escuela. Los profesores que den su asignatura en catalán deben tener una alta competencia en esa lengua y a poder ser que sean de lengua materna catalana, lo mismo que los que las den en castellano. Y que en la escuela sea lengua de enseñanza o vehicular las dos lenguas en proporciones iguales. De ello hay muchas variantes. Con dos cursos de catalán es imposible que el profesor tenga una alta competencia , precisamente por la cercania de las dos lenguas. y SOBRE TODO nunca puede haber coacción alguna. La lengua es la expresión del pensamiento y somos muchos los que pensamos en castellano. Si se nos obliga a expresarnos en catalán surgen inevitablemente las expresiones que comentas. Estamos asistiendo a un "semilingüísmo" (término técnico que indica que, ni en una ni en la otra lengua hay una buena competencia) producido desde la escuela por ese afán desmedido a que todo se haga exclusivamente en catalán. No se sabe qué camino tomarán las lenguas en contacto, pero lo mas probable es que ocurra lo mismo que en EEUU con la mezcla de ingles y español. Aparece una lengua híbrida , mezcla de ambas que yo llamo "catañol". Se mantienen las estructuras sintácticas de la lengua materna y se llena de vocablos en catalán o catalanizados, sin expresiones genuinas. Ahora se habla un catalán bastante peor que a finales de los años 60 cuando yo hice la Licenciatura en Filologia Románica( incluye el catalán, como es lógico) en el U.B.
Creo que conozco bien los problemas del bilingüismo porque me he dedicado toda la vida a estudiarlo. Hay que saber que Cataluña no es el único territorio con dos lenguas en contacto y "oficiales". También hemos de saber que siempre conviviremos con "problemas", pero los poderes públicos han de tratar de que estos sean los mínimos y no propiciar una "Diglosia" institucional. Término técnico que indica que una lengua se emplea en exclusiva para las funciones altas de la sociedad: parlamento, administración, escuela, cultura, iglesia etc. y otra queda en el ámbito privado. Esa disfunción indica una presión de un grupo de poder, el que tiene esa lengua como "propia" y nos lleva a un "conflicto " social, que en ocasiones puede llegar a ser violento. Hay ejemplos en la Historia.No me quiero extender.
Un saludo Carmen
Certament, als no nacionalistes també ens hauria d'aferrissar la competència lingüística que els ciutadans de Catalunya tenen del català. Aquest fenomen produït per una llarga i equivocada política de visió imperialista i recuperador de les essències dels avantpassats, fora de tota realitat, és la veritable causant. Però el més esfereïdor no és sols això, sinó la constatació de la manca de recursos lingüístics dels nostres fills i filles a les escoles en l’ús del castellà, que com a llengua en contacte permanent amb el català, ha incorporat girs i mots catalans que la desnaturalitzen. Amb tot, som al capdavall del que és, sens dubte, una imposició no tant lingüística, que també ho és, sinó també cultural d’aquells elements simbòlics i semiòtics exclusivament catalans, o en contraposició amb els que es consideren només espanyols, que configuren l’espai cultural del que han anomenat nació.
Ara, darrera l’evidència d’aquests fets, hem d’apuntar més enllà de subjectes de marcada simbologia catalano-nacionalista, i hem d’anar cap a la denúncia de la política educativa absolutament fracassada que ha provocat tots els mals que pateix la societat catalana: avorriment per la imposició d’una llengua i el desconeixement de les llengües espanyoles dels ciutadans catalans. L’inapel·lable informe de la OCDE sobre el fracàs escolar així ho indica.
Com a catalans que som, de llengua materna catalana o castellana, nascuts aquí o en qualsevol altra lloc d’Espanya, ens hauríem de posar dempeus davant l’atropellament cultural i formatiu al qual són els nostres fills i filles els màxims perjudicats. Com també ens hauríem de plantar davant el que els polítics nacionalistes nomenen polítiques de cohesió social, com ara l’adoctrinament lingüístic i cultural utilitzant per aquesta finalitat les xarxes públiques educatives pagades amb els impostos de tots els catalans.
Per tot allò, crec necessari postular-nos davant els ciutadans per defensar els trets culturals que conformen la nació espanyola, i en particular la catalana a la qual les llengües catalana i castellana són part de sí mateixa i part de tots nosaltres
Publicar un comentario
<< Ir al índice de "Ciudadanos de Garraf"