Tormenta linguistica

Carta publicada por el "Diari de Vilonava" el 30 -Septiembre, escrita por Manuel Mateos

Sobre la “Tempesta lingüística”

Crec que el fet que l’alcalde de la nostra ciutat fes servir el castellà en la seva al·locució en el Fondo Somella ha molestat només unes quantes persones. No obstant, com hem pogut llegir en el Diari algunes paraules sorprenents, m’agradaria fer-ne algun comentari.

Vagi por davant la meva opinió: crec que l’alcalde, que ho és de tothom, hauria d’haver fet una intervenció bilingüe alternant les dues llengües oficials en Catalunya. En aquest sentit, considero que, efectivament, es tracta d’un error, encara que a mi no em sembla greu.

Ara bé, causa sorpresa que aquest fet hagi merescut un editorial del Diari molt crític amb l’actuació de l’alcalde per haver parlat únicament en castellà. Jo em pregunto: Quants editorials ha motivat el fet sistemàtic que l’alcalde actual, y els anteriors igualment, hagin emprat sempre, en les seves actuacions públiques, únicament el català? Eren “errors gravíssims”? Utilitzar sempre i exclusivament una de les dues llengües oficials respon al “model de convivència entre la llengua catalana i la castellana del qual la societat de Catalunya s’ha dotat i que, fins ara, ha garantit el respecte i la bona harmonia entre els catalans, parlin l’idioma que parlin” com diu l’editorial? Crec que no, que seria molt més apropiat el model bilingüe: amb-dues llengües són oficials; la societat catalana és bilingüe; el català és, segons l’Estatut, llengua d’ús preferent de l’Administració, però en cap lloc es diu que hagi de ser exclusiu. A més a més, ¿no es vol apropar l’Administració als seus administrats? Finalment, si bé és cert que quasi tota la població catalana entén el català, també ho és que la mateixa població entén el castellà. Per què, doncs, no fer servir les dues llengües de manera normal i quotidiana?

Quan a les reaccions d’alguns partits municipals, aquestes són molt més sorprenents. Un d’ells ordena: “En un acte oficial, el senyor alcalde ha d’utilitzar el català”; així, amb aquest to imperatiu, autoritari; ¿qui ho mana? ¿Vostè? ¿Amb quina autoritat? I es pregunta: “¿Encara hi ha por de parlar el català?” Jo crec que, si hi ha alguna por en qüestió d’ús de les llengües és a parlar en castellà (I, si no, que li ho demanin a Elvira Lindo).

Un altre polític diu allò de “Els ciutadans tenen obligació de conèixer el català”. I també el castellà, afegeixo jo; així doncs, tant justificat està parlar en una llengua como en una altra.

Finalment, el tercer posa la guinda del pastís: “L’idioma de la ciutat és el català”. ¿De quina part de la ciutat? ¿Dels edificis i carrers? ¿De les places i el mobiliari urbà? ¿O de les persones? Que jo sàpiga, només aquestes parlen. I ho fan en català i en castellà. Clar que també és possible que aquest polític consideri que qui no parla català no pertany a la ciutat. Ell i d’altres, però, ara que s’apropen eleccions, acudiran a aquests barris a demanar el vot, i ho faran en castellà. Per alguns està clar que el castellà només serveix a l’hora de demanar-los el vot als castellanoparlants. Això té un nom: hipocresia.