Fabricants de mentides

Este artículo ha aparecido en El Eco de Sitges el 8-4-06, ¿es quizá la reacción a la magnífica presentación de Ciutadans en Sitges el dia 4 de Abril ?

No sé pas com devia anar. Però vaig llegir que aquesta colla d'ultraespanyolistes de Ciutadans de Catalunya, encapçalats pel Boadella i un seguici de bufons, havien de fer un acte a l'edifici Miramar, el mateix on vaig cursar 4rt d'EGB quan van fer les obres d'ampliació de l'escola Esteve Barrachina. El mateix edifici que, misteris insondables, la Diputació de Barcelona es va negar a cedir tossudament, durant anys, a Sitges. Allí, aquesta mateixa setmana, m'imagino que hi han perpetrat el seu acte, escenificant un imaginari segons el qual el castellà és un idioma perseguit a Catalunya. Aquesta ignomínia la propaguen des d'Espanya els sectors més reaccionaris de la societat, sempre amatents a fomentar qualsevol brot d'anticatalanisme que, com és sabut, és un discurs que obté àmplies simpaties i connivències a Espanya. Però aquesta colla que van venir a escampar mentides i sembrar la llavor de la discòrdia al Miramar no procedeixen de sectors d'extrema dreta. De fet, això sí, tots són fills de bona família, de tronc acabalat. Però el seu origen són cercles criats a l'empara d'un discurs progressista i obrerista. Precisament això és el que posava de manifest el treball del periodista Eduard Voltas en el llibre "La guerra de la llengua", un assaig. que deixava al descobert quins sectors polítics donaven cobertura a aquest discurs que pretén tergiversar la història i que ara aspira a fer passar els botxins per víctimes i a l'inrevès.


E1 vaixell insígnia d'aquests fabricants de mentides és la defensa del bilingüisme a la societat catalana i la denúncia de la persecució del castellà. Quan alguna persona amb un esquitx de sentit comú escolta aquestes infàmies el mínim que pot sentir és ràbia. Perquè, és clar, quan és constatable el retrocés sostingut de l'ús de la llengua catalana; quan és conegut que ciutats com Alacant eren completament catalanoparlants als anys trenta del segle XX i que ara el català hi és una llengua residual; la irrupció de personatges que tenen com a bandera atacar l'ús i normalització de la llengua catalana fa pensar que la reacció lògica de les persones honrades, si tinguessin una mica de mala llet, seria tenir la temptació de cosir-los a garrotades. Prou com perquè s'ho tornessin a pensar, vull dir com el nen entremaliat que arriba un punt en que les seves malifetes són intolerables i amenacen en causar mal a algú. Bé, aleshores una bona i sorollosa bufetada és gairebé com fer-li un favor. I si bé dic això amb prevenció, l'ús de la força cap a un infant normalment és evitable -però qui no ha rebut mai un calbot a temps!?- amb uns ganàpies que fomenten l'odi i atien el foc contra qualsevol símptoma de recuperació nacional és, mal em pesi dir- ho, una opció altament recomanable.


Almenys que sàpiguen que els seus deliris, la prepotència amb que s'expressen i el soroll mediàtic que provoquen, poden tenir un cost. Però no pas físic, per una bufetada ningú no tem per la seva integritat, però sí com una reprovació pública i contundent a la seva voluntat malaltissa d' aplicar l'eutanàsia a la llengua malalta impedint-ne un futur de recuperació i esplendor com a llengua vehicular dels catalans.

L'única actitud vàlida cap a aquests vil-lingüistes és el més gran dels menyspreus. No hi ha tolerància possible contra aquells que pregonen la desaparició del català o la seva marginació al reducte folklòric que hagués dit l'homenot Joan Fuster.


Sergi Sol i Bros



Réplicas publicadas en El Eco de Sitges y en El Mundo